Roig i Gracienc » Viatges

Cap de setmana a Madrid

Guillem Espriu — Sun, 08 Jun 2008 17:42:14 +0000

Aquest cap de setmana he fet una escapada a Madrid per acompanyat el Pep en l’inici de la seva nova etapa. Cal dir que el viatge en AVE, tot i que no és barat, sí que és ràpid i molt còmode. Un sudoku i una pel•lícula són més que suficients per passar l’estona. I a la tornada he arribat fins i tot 10 minuts abans del previst.

A Madrid hem aprofitat per passejar molt. Jo feia 6 o 7 anys que no hi anava, i em venia molt de gust. Hem passat pel Caixa Fòrum (teniu una foto aquí), el passeig del Prado, el Congrés dels Diputats, la Puerta del Sol, la plaza Mayor… Tots els indrets més típics, vaja. La qüestió era passejar plegats.

Davant el Palacio Real ens va sorprendre aquesta manifestació de ciclistes despullats…

… seguida per aquestes tanquetes de la policia:

Després de dinar bé, vam seguir la passejada, passant pel carrer Génova, com podeu apreciar a la imatge:

I vam acabar el día amb el César Calderón, a qui no veia des de fa una dècada. Com no podia ser d’una altra manera, hem recuperat el contacte gràcies al Facebook, que per a aquestes coses va de meravella. Si voleu saber de què vam parlar, podeu llegir directament Netoratón.

El matí de diumenge també molt madrileny: hem esmorzat cafè amb llet i porras. Després una altra passejada i cap a l’AVE per assistir a la tarda a Gràcia a un acte sobre la setmana de Portugal…

Posts relacionats:

Berganui, Graus, Roda d’Isábena, Vall de Boí, Sopeira…

Guillem Espriu — Mon, 24 Mar 2008 19:39:16 +0000

Aquestes vacances han estat estupendes i per això vull aprofitar per explicar-vos una mica amb detall i fotos els llocs visitats i altres anècdotes que ens han passat, tot i que alguna cosa he anat posant al twitter. El Pep i jo vam sortir dijous al matí cap a Berganui, població de la franja al costat del Noguera Ribagorçana a la casa familiar, “casa Rubira”.

Dijous a la nit es va incorporar la Laia i a partir d’aquí van començar a visitar molts llocs i també a aprofitar la cuina del país. Divendres vam anar a Graus i vam visitar a la familia Ballarín: en la foto podeu veure a la Montse i el Jordi, però també vam veure al Manel i la Laura i vam poder compartir un cafè (amb llet, molt curt de cafè) i coca desprès de veure la plaça de Graus. En la foto se’ns veu a la Plaça de la vila i estaven mirant uns frescos restaurats.

A l’anada cap Roda vam descobrir un pont i a la tornada vam decidir parar i fer un cop d’ull, ens va fer gràcia per la forma de les puntes. Suposem que eren espais perquè les persones s’apartessin quan passaven els carros.

Desprès de Graus va manar a Roda de Isàbena. Us ho recomano, el claustre de la catedral és impressionant i l’església té una capella elevada i una cripta que veus des de la planta de la catedral. Us recomano que aprofiteu per dinar allí mateix, al claustre: el menjar és excel•lent i el preu molt bo.

Dissabte va ser una dia menys intens que l’anterior però no menys interessant, donat que vam visitar primer Caldes de Boí i vam arribar fins la presa de Cavallers. En la foto podeu veure que hi ha poca aigua i, això sí, el paisatge és preciós. Feina una mica de vent i estàvem a 7 o 8 graus aproximadament.

De Caldes vam baixar fins a Taüll, on vam visitar Santa Maria -que des de la darrera vegada que hi vam anar han reforçat l’estructura de l’església. La foto, però, és de Sant Climent que com ja sabeu està a la part baixa i té visitable la torre.

D’aquí vam anar a Llesp a dinar, com sempre al forn de la carretera on una amiga del Pep i també resident gracienca ens esperava. Tot i que ells van tirar per l’escudella jo em vaig quedar amb la carn en fricandó. De tornada del dinar vam parar a Sopeira. Feia molts anys que no hi passava, tot i la proximitat de Berganui. La meva sorpresa va ser veure com estaven arreglant el poble. El Pep i la Laia van estar mirant el Monestir d’Alaón i aquesta és la foto de la primavera a Sopeira. Jo vaig preferir fer un cop d’ull per veure com estan arreglant la resta del poble i la zona de pesca regulada fins i tot amb picnic per dinar i pistes esportives.

Com que la neu ens anava perseguint o això semblava vam tirar més d’hora cap a Berganui. Al final, però, no ens va agafar la nevada que van anunciar tant.

Posts relacionats:

Dia de caves

Guillem Espriu — Sat, 13 Oct 2007 14:00:13 +0000

Ahir vam aprofitar la jornada de portes obertes que fan les caves de Sant Sadurní coincidint amb la Setmana del Cava per visitar algunes d’aquestes instal·lacions. La idea inicial era veure les caves de Codorniu, però la cua arribava a Tombuctú i vam buscar una altra opció.

Ens havien dit que, entre les petites caves familiars, les Recaredo són especialment recomanables. I és així. Ens va fer de guia durant la visita la néta del fundador de les caves. Va ser molt interessant veure com es fa tot el procés, des de la collita del raïm, el transport a les instal·lacions (com a màxim passen tres hores entre que el cullen i el premsen), les dues fermentacions (una a les botes, l’altra dins de cada ampolla)… I al final, degustació de cava cortesia de la casa per a tots els qui havíem anat aprofitant que l’entrada era gratis. Un matí rodó, vaja!

Després, a l’hora de dinar, vam escollir un vi negre de la terra, Jean Leon. L’etiqueta de l’ampolla em va donar una sorpresa força curiosa. El dia de la Hispanitat, amb tota la que està caient, em trobo prenent un Penedès elaborat en un celler fundat per un senyor de Santander que havia fet fortuna com a restaurador a Hollywood i que els anys 60, en ple franquisme, va introduir clandestinament a Espanya, via Penedès, els primers ceps de Cavernet Sauvignon: ara és una de les varietats fonamentals dels nostres vins amb denominació d’origen, símbol de Catalunya a les taules d’arreu del món.

La història ens porta sorpreses que realment són interessants i ens mostren la capacitat de mestissatge que hi ha a Catalunya. No em va quedar clar si aquell vi s’ha de considerar del Penedès, de Santander, de França o de Hollywood, però ens va agradar tant que a la tarda no vam parar fins trobar els cellers de Jean Leon, entre Torrelavit i El Pla del Penedès. Quan hi vàrem arribar ja havien tancat, però està clar que hi tornarem!

No hi ha posts relacionats.

La grandeur

Guillem Espriu — Fri, 10 Aug 2007 20:19:00 +0000

Aquests dies estic fent una visita als egos descomunals d’algunes de les persones que han marcat els destins de França. Amb Lluis XIV, és clar, al capdavant (en parlaré en un post dedicat a Versailles) . I amb Napoleo seguint-lo d’aprop: l’immens mausoleu que es va fer n’és una bona mostra. A terra, els noms de les seves grans batalles (sense Waterloo, és clar) encerclen la gran urna on hi ha les seves restes. A la vista del vestit que hi ha exposat, no calia tant marbre per encabir algú tan petit. Potser hi van haver de ficar el seu ego. En aquesta línia, no tenen desperdici les seves estàtues caracteritzat com a Cèsar.

Una altra mostra de monument funerari de proporcions descomunals és el Panteó. Aquí, però, hi ha persones com Pierre i Marie Curie, que són honorats com cal. I Rousseau, autor de la frase que veieu aquí sota:

“L’ordre social no pas de la natura: està fundat en convencions”. No hi puc estar més d’acord. Segurament, sense el seu Contracte Social no seríem on som…

Ara bé, encara no he trobat enlloc una explicació sobre el criteri per enterrar al Panteó aquests “grans homes” (i grans dones!). Hi ha Voltaire, Rousseau, Dumas, Zola, Victor Hugo, els Curie… Però hi trobo a faltar, per exemple, Jean-Jacques Cousteau, Marcel Proust, Pasteur. I fins i tot De Gaulle i Miterrand. Serà un dels temes per investigar una mica quan torni a Barcelona.

I parlant de grans homes, val a dir que em sobta l’escassa presència del cardenal Richelieu en monuments, pintures i escultures. Ell, que tant va remenar les cireres a la cort francesa de Lluís XIII i XIV! Per sort a Versalles avui he trobat el seu retrat més conegut:

No hi ha posts relacionats.

Protagonistes, els peus

Guillem Espriu — Fri, 10 Aug 2007 20:16:00 +0000

Aquests són els nostres peus, reposant als Jardins de Luxemburg dimarts a la tarda. El Pep està imposant un ritme de caminades que fins i tot a mi m’està deixant exhaust. La part positiva és que quan torni estaré plenament entrenat per a les festes de Gràcia. Per tant, aneu-vos preparant.

Un dels grans moments d’aquestes caminades parisenques ha estat quan ens hem trobat que l’Orangerie no obria fins les 12’30. Eren les 10’45 i com que fa dies que miro de lluny la torre Eiffel, amb ganes d’apropar-m’hi, doncs hi hem anat… passant per l’esplanada dels Invàlids, la tomba de Napoleó i fent tot el camp de Mart. Tornada, per la vora del Sena. A les 12’45 entràvem a l’Orangerie. He recordat aquells temps en què feia la Matagalls-Montserrat.

Ja al vespre, a l’habitació de l’hotel hem aprofitat per mirar la tele. El canal internacional de TVE ens ha permès informar-nos dels problemes que hi ha a Renfe i El Prat. Dos clàssics des d’abans que governèssim els socialistes. El Pep ha rebut a l’Orangerie la notícia que CiU i PP ja li han buscat feina per dilluns, quan torna a la feina. Hi ha compareixences al Parlament. És curiós CiU i PP tinguin pressa a convocar la Diputació Permanent perquè els consellers expliquin que estem així per culpa del que no van fer quan governaven. Però si ho volen, s’haurà de fer, és clar…

No hi ha posts relacionats.

Arribada a París

Guillem Espriu — Mon, 06 Aug 2007 19:27:00 +0000

Ahir vaig veure París per primera vegada. En tenia ganes, després que tothom me’n parlés molt i molt bé. El Pep, que ja em coneix, va preparar-me un primer dia tranquil, i em va portar a veure coses que saben que m’impacten. Com que va trobar un hotel per Internet gairebé a meitat de preu al costat del Palais Royal, el primer que em va portar a veure és això, el Palau que va pertànyer al Cardenal Richelieu. Em vaig quedar ben bocabadat. Per a què feien servir tant d’espai? No m’ho explico.

Segona parada, el Louvre i les seves piràmides de vidre. Entre la calor i les dimensions de tot plegat, em vaig començar a marejar. Per recuperar-nos, passejada a l’ombra a la vora del Sena. No me l’imaginava tan ample, la veritat. Vaig seguir impressionant-me. I després, Notre-Dame. Des d’aquí vaig trucar a la família per dir-los que havia arribat, que estava bé, i de passada fer-los dentetes.

I d’un edifici medieval, a un de ben actual: el centre d’art George Pompidou. El Pep estava entestat a ensenyar-me els teulats de París al capvespre, i finalment vaig entendre perquè. La imatge des del Pompidou és espectacular. Per primer cop vaig veure la Torre Eiffel, que també em va impressionar com sobresurt per damunt de tots els edificis, i el Sagrat Cor. I totes les teulades de pissarra. Em va semblar que li dónen a la ciutat una personalitat molt pròpia, molt marcada. Com que l’entrada ahir era gratis, ens vam limitar a mirar alguns Dalís del Pompidou, i ja ho completarem un altre dia.

Després de tot això, cap a l’hotel… Però abans d’anar a sopar, encara vàrem fer un tomb per la place Vendome, amb tot de botigues amb uns preus desorbitats als aparadors.

No es oro todo lo que reluce

Fins aquí la cara. Però no us creieu que no vaig trobar pegues! El metro de París és, tal com m’havien dit, molt ràpid i eficaç, i hi ha parades a cada tres passes. Ara, no hi ha pràcticament ascensors, està tot ple d’escales, a la gent gran li costa molt agafar-lo i per a les persones que van en cadira de rodes simplement és impossible accedir-hi. A més, els vagons són vells, sorollosos i sense aire condicionat. La xarxa de metro de Barcelona encara no té la freqüència de pas de la de París, cert. Ni la cobertura, cert. I té mancances, cert. Però la gran aposta dels darrers anys ha estat precisament l’accessibilitat i la millora dels trens. Exactament el que trobo a faltar ara que sóc a París. Estic convençut que moltes persones ho han agraït. De vegades no ens adonem del que tenim…

No hi ha posts relacionats.

Retrobament amb Gràcia

Guillem Espriu — Sun, 11 Jun 2006 19:21:00 +0000

Des de divendres he tornat a pendre el pols a Gràcia en les diferents activitats que s’han anat produïnt aquests darrers dies. Així, he anat a l’Orfeó, on es feia la clausura de la setmana de la Gent Gran, he estat a alguna de les activitats de la Setmana Jove del Coll i he visitat l’exposició del Capitan Trueno a la biblioteca Jaume Fuster (recordeu que soc una mica malalt de comics, i de fet m’hauria agradat anar al Saló aquest cap de setmana). Tot plegat, a més de fer campanya pel sí.

Us voldria parlar dels joves del Coll, des de la perspectiva d’un ja no tant jove. La veritat és que el barri pot estar satisfet per l’esforç que, any darrera any, fa la taula de joves del Coll. Cinema a la fresca, botifarrades, concert, activitats de rol, etc… l’important són les ganes que tenen de tirar endavant i millorar les seves activitats, així com mantenir la cohesió de totes les entitats que treballen en matèria infantil i juvenil. Avui, això si, he anat a veure que era això de les justes medievals i m’he trobat més sol que un musol, ja passa!!

També he aprofitat i he passat a veure l’exposició del Capitan Trueno, està molt bé i recomano que l’aneu a veure, tot i aprofitar per revindicar que el Capitan Trueno neix al barri del Coll i no a la Vila de Gràcia com m’ha semblat llegir. Com us podeu imaginar tinc exemplars dels mítics còmics i també d’alguns que van venir després com el Jabato. Aprofito per felicitar al Francesc Franco per la feina feta per tirar endavant l’exposició, de fet ell i jo ens vam conèixer en un sopar al carrer Reig i Bonet on, com sempre, erem tan ben tractats pel Manel.

Aprofito aquestes darreres línees per parlar una mica del referèndum de l’Estatut. Ahir vaig assistir a un acte organitzat pel Grup d’Amics Gais de la Coordinadora Gai i Lesbiana, que van fer un debat sobre el text estatutari. D’entrada només hi havien quatre grups, donat que el Partit Popular ja no va assistir (tot i ser convidat). El debat va ser molt ric. D’ell es desprén el detall amb què es va redactar l’Estatut, si ens fixem bé en la precisió a l’hora d’escollir les paraules de cadascun dels articles. En tot cas de cara a les persones que hem lluitat per assolir drets com el matrimoni, llegir l’article 40.7 no pot deixar de resultar una gran satisfacció:

“Els poders públics de Catalunya han de promoure la igualtat de les
diferents unions estables de parella tenint en compte les seves
característiques amb independència de l’orientació sexual de llurs membres.
La llei ha de regular aquestes unions i altres formes de convivència i llurs
efectes”.

La darrera foto és d’aquest dissabte a Gran de Gràcia, són els companys i companyes de l’Agrupació treballant pel Sí. Són els millors i no hi ha dubte que el PSC és el que és gràcies a persones com ells.

Posts relacionats:

Quina tornada!!

Guillem Espriu — Sun, 11 Jun 2006 19:08:00 +0000

Després d’uns dies tant excel·lents com els passats a Itàlia, tornar a la realitat catalana ha estat molt dur.

Dimarts va ser una dia d’infart, pel matí posar-se en contacte amb moltíssima gent, refer els contactes informant tothom que havíem tornat i posant al dia tots el mitjans de comunicació amb què treballo: internet, correus (més de 300 pendent de revisar) i mòbil. També volia anar al lliurament d’obsequis que fan al casal de Gent Gran de Penitents, però no vaig poder.

Per la tarda, la cosa va anar d’actes, inauguració setmana de la gent gran, comissió de govern i acte amb el comerç de Gràcia amb el Conseller Toni Castells, el regidor Jordi Hereu, el diputat Bernardo Fernandez, el director general de comerç Francesc Povedano i el conseller de comerç del districte de Gràcia, l’amic Josep Vinyals. Un acte ja previst fa molt de temps i que volia organitzar com a punt de trobada en el comerç per saber què pensen i en quin punt ens trobem en la qüestió a nivell de Gràcia. La veritat és que les aportacions van ser molt diverses i es veien reflectits els interesos i necessitats de tot el col·lectiu, tot i que les diferències, fins i tot en un territori relativament petit com Gràcia, eran grans. En qualsevol cas, la trobada va ser molt positiva i va tenir un caracter molt cordial per part de tots el assistents. Tot junt, el primer dia d’incorporació vam ser més de 20 hores seguides funcionant.

Us poso una foto de l’acte que he vist penjada en la Tortuga de Gràcia.

Posts relacionats:

Darrer post nupcial. Nàpols

Guillem Espriu — Mon, 05 Jun 2006 15:52:00 +0000

Avui, toca a la fi, desprès de dues setmanes, quasi increibles (recordeu des del dia 20 de maig). La foto de l’entrada és un hola a tots i totes als qui tornaré a veure a partir de demà a la tarda (espero que de forma endreçada).

Ahir vam arribar a Nàpols cap a les 12.45 hores. Se que sembla impossible, però no, la ciutat està més destarotada que Roma o qualsevol de les altres ciutats italianes que hem visitat. El trànsit no té normes, en una moto vaig veure 4 persones (dos nens i dos adults), circulant en direcció contrària i sense casc.

El manteniment urbà no existeix, en tota l’extensió de la paraula. Ahir per la tarda ens va caure un xàfec d’impressió, i això em va portar el record del Joan Josep Egea: corríem per les voreres i no podíem passar donat que les motos estaven totalment creuades (no arrambades a la paret, ni en paral·lel als carrils de circulació). Això sí, la pizza és excel·lent, i ho arregla tot. Us penjo algunes fotos principalment de tema de netaja perquè veieu el centre (!!!!) de Nàpols.

Una qüestió diferent són les ruines de Pompeia, són més que recomanables. En el circuit de més de 5 hores et pots fer una idea molt aproximada de l’estil de vida de la gent entre els segles II abans de Crist i el II després de Crist. Cases, carrers, comerços, fòrums, espais destinats a l’administració, etc… després de la llarga caminada podria afimar que aquesta ciutat de més de 2000 anys estava potser més organitzada que l’actual Nàpols. He pensat que guay aquestes persones que després de tants anys encara ens ensenyen maneres de viure on l’equilibri entre la feina i l’espai d’oci era present a travès de les termes, el teatre, el circ etc… és a dir, sabien viure.

Per cert, Nàpols també va ser catalana de la mà d’Alfons el Magnànim (que moriria al 1458 al castell de l’Ou ), com demostra les quatre barres penjades en el frontal del castell Nou que espero que es pugui veure. Si algú vol reclamar Nàpols com a territori català, ja ho sap.

Per acomiadar-me us poso una foto amb el Vesubi de fons, com a adéu a aquest esplèndid viatge.

Posts relacionats:

Ciao, Florència

Sacre Imperi romà

Guillem Espriu — Thu, 01 Jun 2006 17:23:00 +0000

Voldria obrir aquest post amb la darrera foto que ens vam fer ahir el Pep i jo, a la Fontana de Trevi. Oi que estem guapos??? Aquest és un espai encantador, tal com descriu la pel.licula Vacaciones en Roma. Només un petit detall: la font estava totalment abarrotada de gent. No es tracta ben bé d’aquell espai idil.lic. Després vàrem passar per la plaça d’Espanya. Tot el voltant ens va semblar força pijo. Al final, la tornada, ja cap a la nit, la vam fer en autobus i metro. Vam arribar a l’hotel a les 10 de la nit, bastant cansats.

El metro de Roma està prou bé, però ja pot: només tenen dues linies. L’autobus ja és una altra cosa… pràcticament ningu marca els bitllets. M’agradaria saber com s’ho fan per avaluar el nombre d’usuaris del servei, sense cap indicador. Suposo que no deuen fer aquest tipus d’avaluacions, directament.

Avui ha estat molt bé. L’autobus del mati només s’ha endarrerit 40 minuts. Puntualitat romana. Penseu que ahir es va endarrerir 20 minuts, tot i que era de nit i no hi havia trànsit.

Al mati hem anat al Vaticà. En dos dies, el Pep i jo hem ingressat 66 euros a les arques de l’església, fruit de les visites que hem fet als diferents monuments. Per entrar a Sant Pere del Vaticà hem hagut de fer una petita cua, això si, molt ràpida. La basilica està molt bé però per al meu gust es molt ostentosa. Semblava més la seu de l’emperador Carlemany que no pas un espai de fe cristiana, on hauria de primar el recolliment. Potser el que menys m’agrada és la iconografia cristiana que s’hi pot veure: el tron de Sant Pere, l’absència de figures femenines.

Els Museus Vaticans, ja m’han agradat més, especialment els fons egipcis i la capella Sixtina, impressionant (llàstima que pensar que allà dins cardenals com Rouco Varela van escollir papa a Ratzinger talla una mica el rotllo).

També hem visitat el mausoleu d’August. La meva decepciò ha estat molt gran: és un espai abandonat a la seva sort. Per a nosaltres seria un preuat tresor que respectariem com a signe d’identitat de la nostra història.

No hi ha posts relacionats.