Però un bon dia vaig redescobrir Galactica, una sèrie de ciència ficció que al principi em va resultar estranya, però aviat em va enganxar. Es tracta d’una actualització molt retocada d’una altra sèrie de 1978 -amb el pare de Bonanza en el paper de comandante Adama!

El primer que sobta és la imatge tan fosca que té. Les naus no són blanques, netes, asèptiques i ben il•luminades, sinó que són llocs on viu gent, i s’han d’anar reparant. Són mitjans de transport que es deterioren amb l’ús. Són per tant aparells “reals”, que trontollen i fan sorolls desagradables.

I el que també és molt original és l’argument. Una mica enrevessat, però molt bo: un grup d’humans intenten tornar a la Terra, però tenen un enemic molt potent, els cylon. Primera diferència amb les sèries tradicionals: els enemics no són uns éssers repugnants i de colors i formes estranys. Tenen, en tot, aparença humana. Segona diferència: els cylon van ser creats 40 anys abans pels humans. Ara, els cylon han evolucionat i volen destruir els seus creadors, que s’han acabat convertint en els seus carcellers.

A la pràctica, ningú no està lliure de sospites, i qualsevol ésser suposadament humà podria ser un infiltrat. Fins i tot els líders polítics que governen els humans.

Tota la sèrie està molt ben feta, però el final –que no us penso explicar- és absolutament genial. Una sèrie de ciència ficció que descriu molt bé alguns comportaments de la raça humana, amb tot el que tenim de bo… i de dolent. Els personatges també són humans, molt humans. Es traeixen, s’enamoren, menteixen, maquinen… Al capdavall, la seva situació no deixa de ser de supervivència.

Total, que penso que és una de les millors sèries de ciència-ficció dels darrers anys. I això que no parla del futur, sinó dels inicis, en el seu sentit més ampli… Us la recomano!

Posts relacionats:

1. Sí, ministre
2. Herois
3. House o la seguretat social que mai arribarem a pagar

Una relació intergeneracional que m’ha agradat molt. L’aventura es construeix dia a dia, i sovint amb companys de viatge inesperats.

Com veieu a la foto, hem anat a veure UP en 3D. Ha estat molt xulo. De fet, no recordo haver vist cap pel·lícula en tres dimensions des dels 80, quan et posaven aquelles ulleres cutres de cartrò i paper de cel·lofan. Res comparat amb aquestes ulleres tan modernes que ens han donat avui.

En fi, que us animo a anar-la a veure, aprofitant les nits d’agost: avui al cinema èrem ben pocs i s’estava fresquet!

Posts relacionats:

1. Hipermetropia
2. El ala oeste de la Casa Blanca
3. El pregó de Pepita Castellví

El truco del manco, de Santiago A. Zannou, ha guanyat els tres Goya a què estava nominat: millor director novell, millor actor revelació (El Langui) i millor cançó original.

I el Goya per al millor documental ha estat per a Bucarest, la memòria perduda, d’Albert Solé, de què ja us vaig parlar en el seu moment. Per cert, que fa no res també va guanyar el premi de l’Acadèmia Catalana del Cinema.

Als dos equips, moltes felicitats! Uns premis ben merescuts!

Posts relacionats:

1. Premis Grau Miró
2. Premis Vila de Gràcia 2006
3. Bucarest, la memòria perduda

El truco del Manco

A la pel·lícula de Santiago A. Zannou, veiem dos personatges molt diferents que afronten els reptes que la vida els planteja, i fins l’últim moment són capaços d’aixecar-se i tirant endavant: són un noi de raça negra tancat en sí mateix i un discapacitat, que cada moment de la seva vida és una lluita, però troba la força per anirmar-se a ell mateix i també al seu company.

M’ha portat records quan treballava com a Educador de carrer, una feina dura que vaig haver de deixar perquè em costava desconnectar després d’intentar ajudar a tirar endavant persones amb problemes d’exclusió social.

SOS Racisme ha tingut l’encert d’organitzar un cine-fòrum amb aquesta pel·lícula nominada en tres categories als Goya: millor director novell, millor actor revelació i millor cançó. Us la recomano i desitjo molta sort a tot l’equip.

DOCS Barcelona

També aquests dies podeu veure als Verdi el festival Docs Barcelona. Al web teniu tota la informació que necessiteu per trobar algun o alguns documentals que us interessin i apropar-vos als cinemes graciencs. Crec que a Gràcia el Docs Barcelona trobarà una acollida molt càlida, i és precisament per això que auguro que serà un exemple més del que el nostre districte pot oferir al conjunt de Barcelona.

Posts relacionats:

1. Premis Goya
2. Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall
3. UP, de Disney-Pixar

Aquest cap de setmana vam anar a veure l’última entrega de les aventures d’Indiana Jones. Aquests dies he sentit tota mena de comentaris. Alguns diuen que és la millor de les quatre. Altres, que no n’hi ha per tant.

A mí, la veritat, em va agradar molt. Passes una bona estona, rius, i manté aquesta recepta d’Indiana Jones amb acció, aventures, i molta fantasia, mitologia i llegenda. Per això em van agradar molt les tres anteriors, i per això m’ha agradat aquesta. El final trepidant, sorprenent, però també tota l’evolució de la pel·lícula, amb referències a l’anterior, i fins i tot a clàssics com Tarzán (molt divertit)… Molt recomanable per passar una bona estona!

Posts relacionats:

1. Sí, ministre
2. Shrek Tercer
3. L’homenatge més merescut

M’agraden els quadres de la Sassa, amb els seus colors alegres, equilibrats però vibrants… Són de fet un trosset d’ella mateixa enganxada en una tela i penjada a la paret.

A la inauguració també vaig veure el pare de la Sassa, que li va inculcar el gust per la pintura (ell també és pintor). Va ser una bona oportunitat per retrobar una bona amiga i tenir un moment de descans després de la campanya!

No hi ha posts relacionats.

Entrevistes a Santiago Carrillo, a Manuel Fraga (amb declaracions impagables sobre la seva feina de ministre amb Franco), a companys i companyes del Jordi Solé Tura… I també als seus metges, clar. Un document molt interessant per recordar aquella època i entendre algunes coses sobre l’evolució del comunisme a Espanya durant la dictadura i després de la transició.

El documental el podeu veure, de moment, als cinemes Alexandra, a la Rambla de Catalunya. Consulteu la cartellera i, per poc que pogueu, aneu a veure’l!

Posts relacionats:

1. Premis Goya
2. Fent el meme
3. L’homenatge més merescut

Hem passat els quatre dies fora, i aquesta vegada hem decidit marxar de vacances amb els gatets, que potser també estaven estressats i necessitaven relaxar-se. La veritat és que nosaltres ens ho hem passat molt bé, i ells no han parat. S’han passat els dies empaitant mosques per tota la casa, i han tingut la seva primera experiència de passeig a l’aire lliure: han disfrutat sortint fora, olorant flors i plantes, i enfilant-se als arbres…

Aquí teniu, per exemple, l’Aquil·les en posició d’atac.

 I l’Ulisses anant pels arbres.

 I així hem passat els quatre dies de descans. També hem anat al cinema, a veure La Brújula Dorada, un conte amb la Nicole Kidman fent de dolenta, dolenta. A mí em va semblar massa lenta i no em va convéncer gaire, tot i que a nivell tècnic està molt ben feta. Els seients del cinema d’Igualada, a més, són incòmodes i potser per això la pel·lícula se’m va fer més llarga.

Posts relacionats:

1. I parlant de gats…
2. Els gatitos, abans i ara
3. Un any

Com haureu deduït d’altres posts, són bastant fan del Harry Potter. I clar, això és una senyora cabronada! Ara resultarà que l’últim llibre de Harry Potter només el podran llegir quatre gats, perquè a més s’ha reservat el copright i no pensa publicar-lo. Definitivament, a aquesta senyora se li ha anat la mà. Ja coneixia els embolics que va arribar a muntar en algun aeroport per no separar-se ni un segon dels manuscrits dels darrers llibres, però això ja és passar-se.

D’acord que els beneficis seran per a una entitat benèfica, però si la qüestió és fer caritat, podria haver donat directament els beneficis que va obtenir amb qualsevol dels lliuraments de Harry Potter, no calia muntar aquest numeret i refregar-nos a tots per la cara que hi ha una part de la història que no coneixerem mai perquè no som els seus amics íntims…

En fi, com veieu l’activitat política encara em deixa estones (poques) per indignar-me per temes ben diversos… Suposo que és sa, però preferiria haver dedicat aquest temps per llegir els contes “secrets” de Harry Potter.

Posts relacionats:

1. Comerç al carrer i Spiderman 3
2. Construir junts des de la diversitat

 Ahir vam anar al cine Bosque a veure Leones por corderos, la pel·lícula de Meryl Streep, Robert Redford i Tom Cruise. És molt dura, basada gairebé exclusivament en dos diàlegs. En primer lloc, el que mantenen una jove promesa de la política nordamericana (Tom Cruise) i una veterana periodista (Meryl Streep). En segon lloc, la trobada entre un professor (Robert Redford) i un alumne de Ciències polítiques. Tot com si fos simultani, en temps real, mentre el tercer escenari és una batalla a l’Afganistan.

La crítica a la política internacional belicista de Bush i als seus plantejaments sobre el que és la seguretat nacional és implacable.

Ara bé, a mí em va deixar molt marcat la reflexió que fa el “professor” Redford al seu alumne, sobre el que és el compromís. L’alumne en qüestió ha passat de ser brillant a ser un passota que no va ni a classe. S’ha desencantat de la política. El professor, però, li fa notar la importància de prendre partit per alguna cosa, de defensar les seves idees encara que senti que està abocat al fracàs. Perquè potser no fracassa. O potser ajuda a algú a triomfar en la seva mateixa línia. Qualsevol cosa, menys estar-se aturat.

El noi, que abans s’implicava en els debats de la classe i ara ni apareix, queda retratat: criticar des de fora i no fer res és fàcil, còmode i no comporta cap risc. Exactament el contrari del que van fer altres dos alumnes del “professor” Redford: creien que s’havien d’allistar per anar a lluitar a l’Afganistan i ho van fer. Una decisió errònia, però valenta i compromesa.

Em va agradar aquest missatge.

Posts relacionats:

1. Ségolène